Tinc tants poemes començats !!
Crec que la poesia m'és esquiva,
no m'és fidel com la coneixia.
La visc amb dolor, amputada
com un òrgan indispensable
apropant-me impecable a la mort.

Si estiguessis al meu costat

m'abraçaria fort contra el teu pit

fins que notessis el meu singlot,

perquè jo també et ploro i t'enyoro 

exiliada, empresonada i amenaçada

llibertat

Desperto arribada l'alba,
el somni es desfà en mil bocins,
milions de trossets expandint-se.
Toca esperar una nit clara de lluna
per contemplar els estels
per recuperar el meu somni desvetllat.
Sé que ell no és més que la meva utopia,
la més desitjada de tu,
i que la vida és si puc somiar-te.
Em queda el tacte de la tendresa
dels teus llavis en els meus
per sentir viu el meu somni.

Homònims,
polisèmics,
cóm definir-nos
si sembla tot
tan versemblant.
Homòlegs confosos
o simple poesia.

Allò que avui et diria...

porta implícita la teva presència,
cerco veure't entre centenars de rostres
                                              il·lusionat
llegeixo el teu nom i reconec
entre lletres les teves paraules
                                  somric
quan escric ho faig
repetint la mateixa litúrgia
                           felicitat
i sempre que penso en tu
repeteixo el mateix verb
                         estimar

Com una gota d'aigua
relliscant per la teva esquena,
vèrtebra a vertebra,
impregnant-te de calfreds
la pell, els meus dits,
un cop més,
aprenen el teu cos,
desxifrant un nou camí
generós de plaer.

Acròstic

Home cansat cerca
amagatalls en el silenci
mirant enrere,
onejant el seu velam, ell
remant encoratjat,
tria fugir mar endins
una nit de tempestes,
no té por a la solitud
prou que l'ha coneguda,
oblidada i ara omnipresent,
emprendrà el vell cant,
tonades d'esperances
allunyant-se del present.

Avui és el meu dia lliure
i us el volia donar de lleure,
disculpeu-me el poema
però l'amor no fa festa.

Em sento sol, cap vista, cap paraula, cap vers,

abocat al precipici tot el meu vocabulari, entregat,

desconegut i amagat, cauteritzat.

Com un bumerang el passat torna,

entona la seva melodia sobre tot el meu jo,

congela la sang i ... bull.

No vull vagar davant al desconegut,

ni escoltar les pròpies justificacions, perquè


                          jo no vaig decidir estimar-te
                          senzillament t'estimo
                          siguem tu i jo el nostre baluard.

Què complicat escriure un poema quan l'única empara és la de la pluja.

Què fàcil seria fer veure que el passat és història i el present en pot prescindir.

Què trista l'esperança de qui l'únic futur que desitja és poder tornar al passat.

Refugiats, immigrants, fugitius de les guerres, sobreviure a les pors, sobreviure a la vida.