dimecres, 28 de febrer del 2018
Qui va crear l'amor no sabia
que el món és massa petit
per poder ser compartit,
o potser massa gran per algú
com tu i com jo.
L'espai no existia entre nosaltres,
la llum donava pas a la foscor
i que poc ens importava
el fred i la calor
si a la fi podiem ser tu i jo.
Va quedar tot escrit, tot
menys el que no hem viscut,
la il·lusió i un futur traïdor
tan diferent de paraules
on la realitat va despertar
com tu i com jo
dimarts, 27 de febrer del 2018
Qui va crear l'amor no sabia
que el món és massa petit
per poder ser compartit,
o potser massa gran per algú
com tu i com jo.
L'espai no existia entre nosaltres,
la llum donava pas a la foscor
i que poc ens importava
el fred i la calor
si a la fi podiem ser tu i jo.
Va quedar tot escrit, tot
menys el que no hem viscut,
la il·lusió i un futur traïdor
tan diferent de paraules
on la realitat va despertar
i tu i jo
dimarts, 20 de febrer del 2018
Dia a dia asseguda a la mateixa cadira,
en el mateix bar, amb la mateixa expressió,
el teu rostre es mostra neutre.
Qui va esborrar els sentiments del gest?
En els teus ulls brillen petites llàgrimes,
jo et regalaria un somriure,
et xiuxiuaria paraules d'esperança, però
passo de llarg, potser demà, tornaràs?
Es refreda el cafè que no beuràs.
Voldria entendre la teva espera freda,
què motiva aquesta mirada perduda?
Cap espai per a cap il·lusió,
el teu esguard el silenci fred,
ets, jo et veig, existeixes, ho saps?
Podria tornar demà, m'esperaràs?
Primer he de beure el meu cafè,
massa dies que el sé massa fred.
dimecres, 14 de febrer del 2018
Conec el silenci d'un home
amagat de les mirades
i de sentimets invisibles.
Un home jove que sembla vell,
de pell més blanca que el fred
i de petjades lentes i perdudes.
S'asseu indiferent entre ombres,
es distreu veient passar altres vides
i sembla feliç de la pròpia tristesa.
Li he llegit un meu poema,
un d'amor i ple de serpentines
i els seus ulls han dibuixat un somriure.
Conec un home que s'ha fet vell
vivint nit i dia la vida
creient que tot és mentida.
dimarts, 13 de febrer del 2018
dissabte, 10 de febrer del 2018
El poeta surava en la tristor,
de dies que la llum era penombra,
li calia un punt a l'horitzó,
un només per no enfonsar-se
i ell tenia l'àncora posada en el passat.
Una paraula, una imatge, un...
Un què?
Un dia?
Una nit?
La por, les pors...
Havia perdut quasevol referència,
s'enfonsava fins a tocar amb els dits
la vella i rovellada àncora.
Es desfeia entre les seves mans
i un aire nou l'atrapava,
un blau diferent, una llum nova...
i no entenia el perquè i es sentia renéixer,
i no era un sentiment nou,
ni vell, ni conegut.
Era un altre llibre amb els fulls en blanc
i va escriure les seves inicials,
dibuixant un nou horitzó.
Sense por, escriuria un nou poema d'amor,
qui sap si amb la mà que el deslligava del passat,
la mà que el guiava cap el futur
ni tan sols si aquesta era la mateixa mà.
divendres, 9 de febrer del 2018
Aprofito el silenci imaginant un somni,
aprenc a sobrevolar teulades
i a tocar la lluna amb la mà.
Observo la sinuosa línea dels teus llavis
i apropo els meus fins amoixar-los.
Creuem una mirada amb les parpelles tancades.
Noto l'escalfor de la teva llengua en la meva,
l'única remor que ens acompanya és la del desig,
preludi d'una nit intensa d'amor.
T'he trobat en el meu somni
i hem compartit el silenci
en un racó de la nit.
Maleeixo cada segon de la teva absència,
em falten les teves emprentes a la pell,
el pestanyeig de la teva mirada al coixí,
l'escalfor dels teus llavis després del bes.
Una llàgrima sembla voler perpetuar-se
i em nego a la ceguera que em condemna,
que jo vull veure clars tots els records,
els nostres paisatges i els nostres presents.
Quan em fas petons jo et faig petons
i quan no ho fas jo segueixo fent-te petons.
Petons a les galtes de caramel
i al teu coll estirat.
Petons mentre dorms, a l'esquena
i els teus pits relaxats.
Petons pel ventre tibant
i a les teves cuixes vibrants.
Petons ruboritzant les cames
i els teus peus.
De tu he besat la teva mirada,
la veu, la fragància i la carícia,
com també he besat la presència.
I quan no hi ets et somnio
per seguir-te besant.
dimarts, 6 de febrer del 2018
Sé que no vull anar enlloc i dubto,
potser el teu bes no buscarà els meus llavis
ni tornaré a respirar la pell del teu coll,
potser aprengui a calmar les nits fredes
caminant entre records que són nostres,
la teva veu no omplirà les meves paraules
i les mans oblidin la forma de la teva cintura.
Aprendré a crear somriures del no-res
sabent que són aliens a la consciència,
podria ser la llàgrima el punt i final
d'aquell vers que no trobava poema.
I jo crec en l'amor que va ser nostre,
el que ens feia còmplices de l'anonimat,
el fidel a qualsevol hora del teu batec,
aquell que sostenia les teves pors...
I ara un passat que voldria fos present
per poder fugir d'aquest captiveri,
segur de l'amor que en mi has atresorat,
i del que viu en tu esperant llegir altres versos.
Avui estàs principesca,
natural, puresa del blanc,
generosa de llum
i plenitud de formes.
Tu no ho saps Lluna,
avui tothom et mirarà
i tu, elegant, lluiràs.
Inspiraràs cent mil poetes,
de tu faran milers de llegendes
i tu, indiferent, faràs el teu cicle.
Tant és si et mostris plena o esquiva,
convençut de la teva bellesa,
un dia tímida, un dia generosa,
jo, demà, demà passat i l'altre,
i tants dies com la vida em doni,
seguiré badant amb la teva imatge
perquè l'amor és això o no és.
dilluns, 5 de febrer del 2018
Qui no estigui disposat a aprendre
que oblidi l'amor
i es resigni a desconèixer
el camí dels seus capricis.
He viscut
l'aroma d'una pell
envoltant el meu cos,
les virtuts de la dona cercant
els meus limits amb cada bes seu.
He sentit,
la tremolor del ventre calent
quan palmells i tous m'acaronaven
dibuixant camins imposibles,
avui encara perviuen a les meves nits.
Hem jugat,
entrellaçant les cames
a percebre'ns els sexes
entre tactes imaginaris
i tu eres el jo i jo era el tu.
I en l'èxtasi
el moment del cumplimemt
desfullar les mirades rialleres,
viure'ns submergits en el deliri
l'un de l'altre i sucumbir.
Sexe a palpentes
com una quimera reservada
a dos amants, prova irrefutable
de l'amor, combregant en el plaer,
la seguretat, la confiança i el tot.
Un dia, al despertar, et sents sol,
cap vers t'acompanya
i no reconeixes cap paisatge.
Les paraules fugen de tu,
ara desconegudes s'arrengleren
en el teu penya-segat i es precipiten
emmudint somnis i records.
Una melodia fimbra el teu cos
fins a congelar-te la sang
i fer bullir la pell freda.
Ets un estrany per tu mateix...
sobrevius.
És un vestit a mig fer,
l'embastem i tornem a embastar,
sempre pendents de retocs
i noves mirades.
Una obra d'artesà insatisfet
cercant la perfecció del savi
o de l'alquimista fracàs rera fracàs,
una imperfecció atraient
incapaços d'entendre i controlar.
Així es mostra i ens atrapa
a nosaltres aprenents dels colors
sota la llum de qualsevol nit.
De somniar tots somniem
o imaginem desigs
a tocar dels impossibles.
La realitat és al llindar
i traspassar-lo el risc
on la consciència s'amaga.
La voluntat queda sotmesa
i perds el control dels actes
ignorant viure la realitat.
Demà pot ser trobi un caliu
diferent dels meus coneixements
i desperti seguint somniant-te.
Avui no m'agraden les nits,
em confon la seva foscor
i trenquen els meus somnis
M'agrada quan el nostre llenguatge és el cos,
quan cada gest enriqueix el nostre aprenantatge.
Articulem cada moviment àvids de noves definicions
inventant un vocabulari fet de la saviesa única del desig.
És nostre, ben nostre, teu i meu, exclusivament nostre,
parlant-nos d'un amor que la pell absorbeix i enllaça.
Tremolen els llavis quan es troben entre besades
i el contacte dels pits ruboritzen el tacte encès.
Com un arc tensat la teva esquena tibada en el lliurament
allibera tensions de llargues esperes que hem compartit.
Amb l'abraçada l'èxtasi travessa el nostre cos,
fet un de sol en la febre que ha ungit la seva unió.
Dema despertaré sota l'atenta mirada dels teus ulls
i una nova abraçada donarà vida a sentits, sentiments i paraules.
Cal conèixer
i reconèixer l'amor,
sortir del sotabosc,
tenir valentia
i caminar per l'abisme
on ens espera.
No tenir-li por,
ens al contrari
desitjar t'ho prengui tot
i quan et sentis despullat
lliurar-te a l'abisme orgàsmic.
Pren fort la seva mà lliurament
perquè si el deixes escapar,
si ell et deixa anar,
el precipici no trobarà final,
la buidor se't clavarà al pit
i mai més... mai més
tornarà allò que li vas entregar.
Desperten mortes
o plenes de sentits,
avui com vidres transparents
m'ofeguen les paraules.
Freda jeu,
perduda en un desert,
crostes de sang la cobreixen,
és l'ànima desdibuixada.
Abatuts a la sorra
esperen el foc els amants,
com a darrer present
llàgrimes i pols de sentiment.
Demà cendres,
adob de noves arrels,
per un esbarzer cruel
o per un roure generós.
diumenge, 4 de febrer del 2018
L'amor és un luxe exponencial,
creix a mesura que el compartim
amb reciprocitat completa i cega.
La sensualitat és, en quan l'amor,
l'instrument que el captiva
i el fa creditor de la complicitat.
El plaer és, quan parlem de l'amor,
l'entrega més sincera i delicada
on la calma ens porta a l'èxtasi.
Però no és suficient, en l'amor,
emprar els cinc sentits coneguts,
cal intel·ligència per aprendre'l.
L'amor, un llenguatge senzill en evolució.
Confós
Les esperances sobreviuen
alimentant els sentiments,
tan arrelats a la incredulitat.
Propera en essència
i a l'hora llunyana en absència,
sento l'alè que em dóna vida
i el silenci que m'asfixia.
Em preparo per un hivern llarg
provist d'un sense fi de passats
i la teva imatge com a únic escalf,
insuficient per donar caliu a l'enyor.
En aquesta il·lògica la felicitat,
sobreviu en la fe que m'acompanya,
en la riquesa que hem compartit.
L'amor
Està fet de fragilitats l'amor
i els amants en són ignorants,
vestits d'expressions juguen
atrets pel tacte de les pells.
El foc en els llavis humits,
les mirades més penetrants,
un no acabar d'onades
a voltes de tempesta folla
a voltes de calma tendra
i si de cas,
abans de morir estremits,
amb l'últim alè, un t'estimo.
La mirada primera, captiva
la carícia primera, atrau
el bes primer, segella
l'acte primer, entrega
el clímax primer, còmplice
l'èxtasi primer, combrega
la follia última, l'amor.
L'èxtasi no existiria sense la follia,
el clímax seria fals sense combregar,
l'acte perdria sentit sense complicitat,
el bes no seria sincer sense entrega,
la carícia seria banal sense captivar
i la mirada és buida si no atrau.
L'amor no seria amor si,
a cada pas,
un toll de sentiments no omplis,
a home i a dona,
els seus quatre elements bàsics
cos, cor, ànima i esperit.
Punts suspensius sobre el mar,
marxes sense cap mirament,
apropes la mirada a l'infinit,
esperant respostes en silenci.
Ordre i pausa després de l'eufòria.
Marxaràs i no miraràs enrere,
has sigut una presència temporal
tan senzilla com el poema,
plena de vida, plena de raons,
força i valentia a cada pas.
Qui sap si mai tornaràs,
jo, pendent de les teves batalles,
segur de les teves grans victòries,
i gelós de les noves aventures,
de nit vetllaré els teus somnis.
L'atracció,
preludi d'un xoc assedegat.
Aigües molsoses
i embats constants,
no hi ha pausa
l'un envers l'altre.
Som dues corrents poderoses
confluint en l'instant precís.
Força corroent a cada trovada,
tibantor de muscles humitejats,
lluita per trovar la calma.
La serenor sobtada,
la tendresa dibuixada als llavis,
no volem perdre el lleuger contacte.
Fou el plaer de la primera besada
i de tantes que avui ens trasbalsen
[ encara
Entretens els meus pensaments ocupant tot el seu espai,
són dies freds amb temps just per poca cosa més.
Finestrals mig tancats, o mig oberts, a mitja llum
amb els ulls cansats, plens de pesars i interrogants.
Mostres la teva silueta entre cortines, neta de roba,
retallada pel sol, amb proporcions nítides,
t'envolta el tacte vigorós de la meva mirada assossegada.
Dono fe de la teva existència real en el meu imaginari,
tan imperfecte en la foscor, perfecte a la meva llum.
Desitgen les meves mans dibuixar
allò que els meus ulls han acaronat.
Tinc presents els teus llavis,
els primers petons que encara bateguen
van quedar arrelats per sempre més.
Em pregunto com hauria estat el darrer,
aquell que mai ens vàrem donar...
de gust insípid,
de tacte fred,
de estança fugissera?
Una amargor m'omple la boca
em crema la gola i m'esquinça el ventre,
millers de puntes clavades, dolor sobre dolor.
Hi hauran altres besades, les desconec,
tampoc les he sortit a buscar, em serien
Dolces i per mi immadures.
Apassionades i jo tan apàtic.
Infinites i jo tan perible.
Com més llargues en la nit
més cruel el record a la matinada.
Sento el batec dels teus llavis en els meus.
Silenciem la paraula i la imatge,
desaparegui l'obscuritat i la llum,
esborrem sentiments i esperances,
fem fira del menyspreu i l'arrogància,
adormim somnis i bogeries,
matem la vida i la mort també.
Precipitar-nos al buit per reeixir,
car tota derrota bé es mereix la lluita
per aconseguir una fita sense victòries.
Avui no parlo d'amor, parlo de llibertat.
Estimar-te és un constant desaprendre,
com més aprop estem més desconeguda.
Un nou retrobament dia a día
entre paraules i frecs pendents de donar.
Et desestimo per aprendre't en l'amor,
renovades il·lusions descobrint-te nova.
És l'esclavitud dels meus sentiments
lligats al comú i constant aprenentatge.
I t'aprenc...
entre paraules i sospirs,
silencis i mirades,
carícies i sexual...
i en amors també.
I et desestimo per ordenar-te en la meva vida
i és la voluntat compartida que ens uneix.
Despullar-nos ha estat senzill...
Descobrir ànimes perdudes,
treure la pols a somnis passats,
netejar llàgrimes fossilitzades,
obrir cortines que amagaven la llum,
permetre a la paraula conèixer-nos.
El present sembla regalat entre els dos
tot i el passat amb les seves ombres.
Hauria de ser un àlbum de records
i caduc es mostre perenne amb la por
... a què?
... a qui?
Hem estat i som amants en vers,
tota mena de sentiments compatits,
novells d'aquest amor incipient,
gairebé tot entregat i donat
Cos i cor o cor i cos tant és l'ordre
Intens...
el nou temps...
el nou record
I saltaré al buit si tu m'ho demanes
La meva fe...
renovada confiança...
l'amor
És com el visc, el dono i desitjo
no he de témer a un adéu,
no té espai entre tu i jo.
Ell entra en la meva vida,
mai demana permís,
s'apodera de la meva voluntat.
Amo i senyor dels meus somnis
i jo em deixo,
captiu de la seva força.
Ell entra i em posseeix,
fa cau sota la meva pell,
crea foc i passió sense presses.
Tu ets el seu còmplice,
redecorant els meus sentiments,
pintant de vius colirs les ombres.
Tu ets la meva força,
polint els pensaments
acollint el present.
Tu ets aire nou,
el gust afruitat de les hores,
l'aroma d'un mar obert.
Jo visc aquest moment,
gaudint cada pas donat,
seguint les teves petjades.
jo visc desmesurat,
pendent de ser-nos plens,
com sinó hen d'estar.
Jo vis callant el teu nom,
cridant que Ell és l'amor
i tu de qui estic enamorat.
dissabte, 3 de febrer del 2018
Subscriure's a:
Missatges (Atom)