dijous, 31 d’agost del 2017


Passa entre mirades furtives,
entenedores, distretes o alienes.
També ho fa a queixalades,
algunes de ràbia i d'altres de plaer.
Passa i no passem comptes al pas,
calmat, amb presses o agitat.
La consciència no sempre està alerta
i quan ho està sovint és condescendent.
La seva mida és un secret desconegut
no ens farà mes savis conèixer el final.
Ningú està obligat a seure a la seva taula,
per si de cas tots prenem la millor cadira.
Com passa aquest rellotge del temps !!!
Viure-la no és un deure ni cap deixadesa
però ja que hi som aprofitem-nos d'ella.
Que de vida només en coneixarem una
cadascú la seva i si tu vols per compartir.

dimecres, 30 d’agost del 2017


La poesia és la meva anècdota.
Que si, vull dir que no, que no sóc poeta.
Jo passava per aquí i m'hi vaig enganxar,
fins al punt d'arribar a creure-hi
i sentir-me un més entre vosaltres
compartint i compartint...
                                     [què?
imatges de la nostra geografia,
una mirada tan fictícia com real
enllaçada amb sentiments.

dimarts, 29 d’agost del 2017


Oblit o record
ficció o realitat
un somni o el somni
present o transparent

- Tot això sóc
si res esperes
res busques
i res vols de mi-

Diu la flor marcida,
va ser vida amb arrels
abans de ser tallada
per qui va estimar la seva bellesa
i la menysprea ara efímera.

dilluns, 28 d’agost del 2017


Tinc desig d'hivern
de sentirme arrecerat
de la pluja, del vent i del fred
rera un gran finestral.
Des d'on vegi ciutat
a primera hora del matí
fins l'última del dia,
amb l'escalf d'un cafè
i roba gruixuda a la pell.

Tinc ganes de verds,
de paisatges verges
anunciant primaveres
fecundant la terra.
Té ganes el desig
de reixir del seu orgull,
lluny de miratges
a tocar d'un somni
perenne entre les mans.


Fugien de la mort,
drets al ben mig de la barca
abraçats, compartint por i esperança
sota la mirada de dotzenes d'ulls
tolerants amb aquest brot d'esperança.
Van fer l'amor per última vegada,
a mercè d'una tempesta més,
amb sort l'ultima abans de...


A l'amor li demano poca cosa
un full en blanc per omplir.

Temps per compartir
i motius per persistir.

Un bon grapat de sentiments
per mostrar-los amb orgull.

Una nit d'hores eternes
per sentir-te al meu costat.

dissabte, 26 d’agost del 2017


Cercant un temps,

un temps oportú
oportú per una paraula
una paraula que sigui verb
un verb acompanyat d'un pronom
un pronom en segona persona
una persona que vull en femení
un femení que faci referència a tu
un tu únic per dir-te...

                                      t'estimo


Tampoc és tan complicat,
entra per una petita esquerda
com una minúscula escletxa de llum
per un foradet que ens desconeixíem.

Imperceptible al principi es va engrandint
i sense cap mirament ocupa tot l'espai,
quan som conscients estem atrapats
i la dualitat és ara el nostre fer constant.

Alguns li diuen amor jo,
com ja sabeu tots,
li dic nosaltres, tu i jo.

dimecres, 23 d’agost del 2017


Un traç solca l'aire, s'enlaira
i baixa amb càlida calma
embolcallat de tendresa.

Un seguit de versos encadenats,
la nota més dolça que he tastat
i una veu acaronant la meva oïda.

És l'enyor d'una noia, Maika,
pel record del seu Petit Princep,
en la força de la teva veu... Marta.

Dedicat a la Marta Forment, una gran veu.

dissabte, 19 d’agost del 2017


A voltes és millor callar,
tancar els ulls a pany i forrellat
i no intentar comprendre.

A voltes el despit és la clau,
alçar la veu com acte de valentia
i la rebel·lia ens agermana.

A voltes l'home plora,
la mort deixa de ser un cicle vital
i la por ens fa humans massa tard.

divendres, 18 d’agost del 2017


Visc el dia de dotze en dotze hores
i vet aquí la meva conclusió:

Les dotzenes més diferents són de nou a nou.
Nou del vespre a nou del matí passen en un no-res,
si són del matí al vespre és tot inacabable.
Però hi ha un però, qui ho anava a dir !!!
Si les compartim el rellotge em traeix
i pren volada d'alta velocitat...

Quines collonades té el tic-tac!!!

dijous, 17 d’agost del 2017


Ni vaig néixer ni moriré poeta,
viure o malviure tampoc fa poeta,
ni expressar o descriure entre línies.
Sóc un gelós col·leccionista de sentiments
i també camino com un més
deixant enrere un reguitzell de versos.
D'aquest anar deixant empremtes
en diuen poesia i, si de cas, a mi poeta.
Però la meva ombre em martiritza,
a dreta o esquerra, davant o enredera,
o clavada a plom en el terra.
Saber què sóc quan l'ombra enganya el qui
i el camí no aclara el què del qui per ser.


Sóc aquí malgrat els segles,
testimoni de la història,
l'única coneixedora de la veritat.
He estat sempre en peus,
sense voler, guardant secrets,
veritats que avui encara són.
Una fugida o una maldestra venjança,
un plor o un bes robat, sovint desitjat.
Sóc aquí com hi seré demà,
protegint del fred o la calor
ningú em dona cap més valor.

Un drag em farà servir per prendre el sol,
uns nens el foragitaran amb pedres,
ferides que no em doldran
car jo, també vaig ser i sóc història.

Calladament un plor i una espasa,
un pas lleuger i el fred de l'hivern,
una nit de tempesta a la porxada i un bes.
No sóc més que una simple pedra
guardant secrets que ningú m'ha explicat.



Desig de dormir entre els teus braços,
agombolat en el teu vaivé remorós
i, entrada la nit, en la teva melodia.

dilluns, 14 d’agost del 2017


Perquè res espero res ansio
i res necesito perquè res tinc.
Aquesta percepció absoluta
em domina i ens fa dispensables
els uns dels altres i a tu i a mi.

Miro un paisatge i el sé únic
i ell mateix es pertany, no és meu.
Toco un pètal i també és únic
i és part d'un tot, tampoc meu.
I et sento a tu i ets incomparable
i tu bé saps que ets teva i de ningú més
malgrat l'atracció i el desig del nosaltres.

I tu tries i jo trio i el verb és universal
i el fem nostre i amb ell l'acte d'estimar.
A això li diuen amor i jo li dic nosaltres.


Hi ha un temps per l'amor
i un temps per estimar.
Quan coincideixen, el temps
deixa d'existir, fonedís
pren la forma dels amants.


"M'enamores i em sé enamorat
i de tu tot m'agrada
i no em preguntis perquè t'estimo.
Saps?
M'agrade estimar-te
i m'agrada com m'estimes.
M'agrades"

Fragment d'un poema de finals d'un any passat. Avui afegiria...


És cert,
de tu tot m'agrada per ser teu,
i tinc un pensament de tu...
- no canviïs de tu res per mi -
faríem malbé el nosaltres.

dissabte, 12 d’agost del 2017


Una llavor sobre la roca no arrela
i si ho fa, la trencarà,
la convertirà en terra i brollarà.
Dels seus brots els millors fruits,
d'entre tots el més preuat
prenyat de sentiments, ple d'amor.


Què amaga l'altre cara de la lluna?

Sóc molt curiós
i també curós,
més del que sembla.

Què amaguen?
un somriure o una tristor,
una abraçada o una llàgrima,
un despit o una complaença,
un pas ràpid o un fer temps,
una curiositat o una vergonya,
un ja t'entenc o un ni m'ho diguis,
una invitació o un no hi vaig pensar,
un regal o un oblit.

Què amaguen tantes coses?

I un mirall?

Fe a banda, jo crec.
Què amaga creure?

Quin gest el viure!!!

dijous, 10 d’agost del 2017


Va néixer com tots, de l'amor,
de l'amor i del desig d'estimar
de l'amor i el sentit d'estimar
de l'amor, del seu coratge i força,
de l'amor i de la seva persistència,
de l'amor, del seu significat i grandesa.

Així va néixer el nostre primer poema.
I la resta va ser senzill,
estimar-nos i res més.

Fer-ho en el seu desig i sentit,
amb la seva valentia i força,
persistint en el significat i la grandesa.
Creient que l'amor és possible
malgrat els poemes de desamor.
I ens seguirem estimant
malgrat escriure l'últim poema,
avui que el poema és l'anècdota
i l'amor és tangible i real.


M'has mostrat totes les teves nueses,
la de la mirada, veu i oïda,
la del tacte i també l'olfacte.
Has confiat més enllà i mostrat la del cor
i quan tot semblava vist
has confiat les teves mans a les meves.

dimecres, 9 d’agost del 2017


Donem llibertat a les mans,
a les mirades i els sabors,
a cadascun dels gestos del cos,
a la veu amb tots els seus tons
i reconeguem-nos amb l'olfacte.

Al llindar de la matinada
ens esgoti la tremolor
i ens cobreixi la suor,
és l'erotisme del nostre amor,
cap imaginari el podria superar.


L'amor,
un estat indefinible quan el sentim
perfecte quan el rebem
i lliure quan el donem

L'amor,
un desordre harmònic de sentiments

dilluns, 7 d’agost del 2017


Si la teva veu tingués un color seria el blau

Si la teva mirada tingués un so seria el del mar

Si el teu olfacte percebés un gust seria el de la salabror

Si la teva oïda sentís una olor seria la nit prop del aigua

Si això fos un paisatge seria amb claror de lluna plena

I tu amb els peus nus a la sorra a tocar de les onades

I jo només voldria sentir-te en aquest teu paisatge

I que cada pinzellada la visquis com un vers meu

                               perque...

Si la meva poesia tingués veu voldria fos la teva

diumenge, 6 d’agost del 2017


Cartes i promeses d'amor,
eternes i d'anar passant.
Aliances i esclaves,
les més lluïdes o rovellades.
Paraules que enamoren
i versos a cau d'orella,
balades amb lluna plena
i rams de flors per marcir,
rumors de pell amb pell
i somnis per complir,
nits de plaers desconeguts
i d'altres vetllant solituds,
rialles, llàgrimes i records
de felicitat o desconsol.
Aquest és un trosset de llistat,
del meu propi llistat.
Res trobareu a botiga
ni comprar, vendre o empenyorar.
L'amor, com l'amistat,
fins i tot l'odi o la gelosia
i qualssevol sentiment,
ens és propi i l'hem de cultivar.

              I tot, tot, tot...
                               
                                  el millor rebost per estimar.


Tastets de la vida
rescatats de l'oblit
entonats records
nounats al present,
caurà la primera fulla
altres la seguiran
displicència madura
incoherència del destí
servituds de la vida.

Doneu-li força aigua
engreixi el seu fruit,
sometent a la terra
espera aliment l'arrel.
Niu d'esperances
t'omple la copa la nit,
incipient el dia espera
minvant les foscors,
és hora de madurar,
neix l'alba entre les branques
traspassa el sol la soca
somriu de groc el llimoner.

dissabte, 5 d’agost del 2017


Imagina'l
Pots?
És teu
El pots aconseguir
No és un compromís
No és una fita
És el teu somni
Si el prens com obligació
deixarà de ser real
per ser un mal de cap.


Reste de nits
enganxades a les sabates,
no perd el pas
l'amant somia.

Una primera llum
escalfa el seu rostre,
arrossega plaers,
histories de blanc lli.

Llegendes mai compartides,
secrets sota les pells
gravats a la mirada,
demà nova vesprada...

                              l'amor la flama del plaer

                                                         i el plaer el caliu de l'amor.

dimecres, 2 d’agost del 2017


Com ho faràs?
Un dibuix, una escultura, un poema, amb música...?
Què pretens atrapar?
Un paisatge, el temps, el vent, un instant, el present...?
Sabràs fer-ho?
Captar, sentir, transmetre, fer arribar...?
Quines eines tens?
Els sentits, l'habilitat, els coneixements, els sentiments...?
Per què ho fas?
Egoisme, compartir, plaer, superar-te...?
I els altres?
Ho entendran com tu, sentiran,viuran, interpretaren...?

Sigues sincer quan treballis cada mot, pincellada o nota...sent.
Recreat en el teu jo cercant la veritat del teu ésser...atent.
Aprèn a aprendre per poder conèixer altres veritats...qüestionat.
ets fort en la teva llibertat i la refermes en la dels altres...vius.

Quan dibuixis un rellotge sempre el veuràs aturat i la vida segueix,
si descrius una primavera, la resta d'estacions seguiran el seu curs,
al versar un amor no esperis sigui correspost sempre, respecta,
podràs esculpir la bellesa d'un cos i no podràs aturar el seu envelliment,
les notes seran la pluja i l'huracà, aigua i vent que ni mullen ni despentinen.

La grandesa de l'art en el teu fer
en el primitiu instint de compartir.
Tens un tresor interior per donar
el valor de la teva història...
de la teva mirada...
dels teus sentiments.


Innocents i alegres,
vius, lluents i brillants,
juganers i perspicaços,
calmats, plàcids i entregats,
sincers, confiats i lliures,
emfàticament acollidors.

Així van despertar els teus ulls
un diumenge de sol i blaus,
prop del mar, a tocar del llimoner.
Amb aroma a cafè i pa torrat
entrellaçàvem els nostres dits.
Teníem un pla per compartir,
res de nou més enllà de l'amor
ocupant tot el nostre espai.


dimarts, 1 d’agost del 2017


Sorgia del mar xopa de vida
amb la pell envernissada i lluent,
el cabell ben estirat enrere
com un ram d'algues marines,
un somriure els llavis
plena de seguretat i plaer,
una mirada neta els ulls
que el sol envejava i aclaria.
Els seus peus acaronaven la sorra i
la seva ombra es gronxava entre onades
en un mar que, com el sol, la volien posseir.

Creieu-me, jo ho he vist,
ho he viscut i ho he sentit.
Creieu-me, jo hi era i era veritat,
ho sé perquè em va besar els llavis.