dimecres, 31 de maig de 2017


Vull vestir-te aquesta nit amb la meva pell,
amb l'humitat dels meus llavis
acaronar el foc de les teves galtes.

Acotxar els teus ulls amb la mirada
atret pel dolç sabor de les teves parpelles
dansant al so dels nostres sentits.

Compartir la litúrgia de l'atracció
acollint l'abraçada de la feminitat
sacsejat pel silenci que compartim.

Aquesta nit l'amor serà pur,
dos dignes amants en la seva fragilitat
muts de paraules i plens d'expressió.


És un parany confús
estimar o estar enamorat.
El segon és impossible
si el primer no està present.
El primer sovint es confon
amb el primer... quin parany.


Complicat això de mudar,
un voldria endur-s'ho tot
i passa que és impossible.
Entre les coses perdudes,
trobades i compartides
el bagatge és un caos.
Deixar pendents és un error,
la porta demana la tanquin
i mai més torni a ser oberta.
Sort tenim que el mai,
el no-res i el sempre
no són valors absoluts.
Complicat mudar a contracor,
ho deia la iaia deixant el poble
i si no ho va dir ho va pensar.


L'amor ens sobrevisqui amor meu.

En totes les seves vivències,
tan en les intensitats i proeses
com en les penes i decepcions.

Tot allò que ha estat nostre, els records,
i el que desitjo per venir i desconec.
Perduri per sobre de la nostra vida
o, si és el cas, perduri per sobre del propi amor.

Prengui formes conegudes i senzilles,
rosa, papallona, ocell o tant se val,
que sobrevisqui i, si de cas, ho faci també
com esbarzer, llam o tempesta o tant se val,
que sobrevisqui i, si de cas,
ho faci per sobre la nostra vida i del nostre amor també,
com ho fa una llàgrima en el plaer i en el no-res.


Si has vessat llàgrimes
i també les has basat.

Si has sentit la plenitud
i també l'absoluta buidor.

Si el cor se t'ha accelerat
i omplert el ventre de papallones.

Si has sentit un guany somiat
i la pèrdua més absoluta.

Si el condicional és un infinit
i el poema no troba final.

Si has sentit això i més
has viscut i vius l'amor.


El proper tren no admet passatge
és el meu, n'estic segur,
no n'espero cap més,
de fa dies que ho tenia previst.
Ha de ser avui, just al capvespre.
He estat preparant-me per res,
no admet passatge.
No pot ser el següent,
ha de ser aquest, el del capvespre.
Faré tard a la meva darrera oportunitat
o potser és això,
els que no tenim destí
esperem trens que no admeten passatge,
perquè per anar enlloc no cal cap tren.


Miratge de dia
ombra de nit,
omnipresent.
Aquest és el poeta
amb la seva dèria
de poema per enamorar


- On és la bellesa?

Es preguntava la figuera,
la de fruit dolç,
perquè no era cirerer,
de fruit més acolorit.
Envejava la vermellor,
la lluentor i la forma arrodonida,
ella era de color trist i pell tova
i el seu fruit tenia forma de llàgrima.
Es preguntava la figuera
com sent arbre tenia sentiments
i el cirerer patia
per tenir un fruit tan breu.


M'he sentit i està bé.

T'he sentit a tu
i tampoc sabria definir-ho,
però m'ha agradat.

M'agrada sentir-me
quan et sento a tu
i està bé comporti-ho.

Quines coses...
Avui hem sentit i està bé.


Un de diferent.

Un dia escriuré, ho tinc ben pensat...
no qualsevol cosa lleugera, serà un poema...
tots estareu convidats, per quedar bé...
cadires i bon cava, no sigui dit...
lectures per oïdes atents, alguna hi haurà...
per culminar un bon sopar, golafres...
farem foguera gran, tots corpresos...
porteu trastos per cremar, mots inclosos.
Ai del del pobre poeta!!! és un dir...
si del moment vol fer poema, marededéusenyor...
a la foguera a de cremar, no en quedarà cap.


És a la tendresa dels teus pits
per on flueix l'escalfor de la vida.
El nadó s'arrapa a la sina complagut,
el seu petit ventre sent el primer plaer.
La complicitat mare-fill combrega,
els vincles de l'amor han donat fruit
i tu l'arrapes al teu cos tendrament.
Les primeres lletades i tactes pell amb pell,
les primeres olors que sempre més reconeixereu,
els primers signes de satisfacció plena,
els primers moments de molts per venir.
Tu, dona, donadora de vida,
seguretat i pilar de la innocència.
Tu, mare, desprens tendresa,
a cada gest, a cada mirada...

                                           un alè tendresa.

Pregaré tornar sentir el teu amor,
que la teva pell cobreixi de nou el meu cos.
Pregaré escoltar el so de la teva veu
dibuixant poemes d'amor en els meus pits.
Pregaré l'alè del teu ventre en els meus llavis
fent-me sentir la febre del desig.
Pregaré el tacte de les teves mans
donant mesura al vertigen dels meus plecs.
Pregaré per entregar-me completa
i per sentir-te complet en mi.
Pregaré una nit sense demà
on sentir-nos enamorats,
on l'estimar, el desig i el plaer
siguin l'aventura del nostre amor...

                                                    i res més

Mentre endreço la rima
i repaso la mètrica,
la vida pasa
es merceix la flor
i acaba la primavera.


Tinc un mot encès
cremant el meu udol,
passa de llarg el pelegrí
no vol saber-ne res del crit.
Crec en el destí,
caminant a palpentes,
que em durà la sort
en fosques nits.
Crec en l'amor propi,
aquell despertar pel dematí
navegant cap a ponent
a cavall del vent de la mort.



Passa alguna vagada que no passa res,
i aquí estàs tu, nua del tot, i no passa res.
Arraulint els propis pensaments i res,
vagarejant en el teu interior, esperant, i res.
Pot ser que la nuesa, o el teu vestit,
t'apropi molt més al teu jo,
aquell que amaguen les robes del protocol.
Et saps filla, germana, mare, amiga...
tu que has captivat paisatges,
tu que t'has lliurat al viure,
tu que sempre has seguit el teu present,
te'n adones que no tens res i ho tens tot.
Vestida de nuesa res més et cal per ser
filla, germana, mare, amiga... dona
i res més que el no-res per començar a ser.


Viure
o
Sentir

Sentir
o
Bategar

Bategar
o
Estimar

Estimar
o
Enamorar-se

Enamorar-se
i
Viure

Cercle tancat.


Poema

Pla
Ple
Just
Ferm
Valent

Poesia

Plaent
Plenitud
Justificada
Fermentada
Valenta

Pla i plaent el poema
Ple d'expressió, plenitud viscuda
Just el mot, justificada la paraula
Ferm el poeta, fermentada inspiració
Valent el sentiment, valenta la musa.


Qui no ha viscut aquests plaers?
Ser el protagonista d'un poema,
de la lletra d'una cançó
i sentir a cau d'orella un t'estimo.

Però és tan més gran saber d'algú
que s'emociona quan li cantes una cançó
o li dediques els teus versos infinitats,
segura de despertar amb un t'estimo.

Algú que ha sentit l'escalf de la carícia,
els plaers de les besades més íntimes,
el pessigolleig prenent-li el cos sencer
i el desig de matar el temps i fer-lo etern.

Som aprenents de l'estimar,
llavors que cal treballar amb cura
i compartir una collita generosa d'amor.
Perque estimar sense amor ens fa

           insubmisos dels sentiments.


Després d'un camí llarg
què espereu trobar?
un glop d'aigua i un bocí de pa
per continuar endavant.

No hi ha cap excepció,
a tots ens agrada ser el protagonista
d'un poema, de la lletra d'una cançó
i sentir a cau d'orella un t'estimo.

Però és tan més gran saber d'algú
que s'emociona quan li cantes una cançó
o li dediques els motius dels teus poemes,
que es desperta amb el desig del t'estimo,
un xiuxiueig que correspon amb sentiment.

Perque podreu trobar
després d'un camí llarg
un glop d'aigua i un bocí de pa
per continuar estimant.


Apedaçat o sargit,
el cor,
sempre triomfa.
És l'únic orgue,
el cor,
relacionat amb l'amor.
Qui el va triar?
Ara diríem, per exemple,
- Tu guardes el meu fetge
o
- Tinc el ronyó trencat
i perquè no
- Duc tatuat el teu nom al meu pàncrees
o
- Compartim el mateix ventre.
Orgues tots ells molt dignes.


Renuncies
N'estàs segur?
Faci el que faci renuncio.
Estimar, sí
com un fer natural,
espontani.
Estimar, sí
no sé viure d'altre manera,
inevitablement.

Però renuncies.
Sí, faci el que faci renuncio.
Conscient, sí
de que l'estimar no té preu
i negar l'amor es paga molt car.


Un degotar constant
amb cadències incertes.
Un petit toll d'aigua
alimentat d'aquest degotar.

Un altre degotar
amb el seu toll corresponent.
Dos tolls que coincideixen
i fan un sol cabal.

Com distingir cada toll?
El cabal si mai es divideix
portarà l'essència dels dos tolls.
Podria referir-me a la pluja
però jo parlava de l'amor.


Avui de nou
sé que alguna cosa he de dir
i afinant la veu escric...

"tot el que et dono primer ho he estimat,
per això sé que t'estimo tant com t'he donat"


Algú ho haurà escrit
abans de mi, vull dir.

"Penso tot el que escric
i no escric tot el que penso."

I de l'amor?

En dono tant com tinc i en sé.
i no tinc tot el que voldria donar.


Què senzill escriure un "t'estimo" !!!

Ho és tant...
com viure'l
i conviure'l.

O no.

No hi era al temari de l'escola
i els llibres d'autoajuda
els escriu gent que sembla sola
tanta experiència i tanta purga.


Cada lletre té la seva porta,
com hi ha portes que n'esperen moltes
hi ha lletres que sempre busquen la mateixa.
Els poemes fan com les lletres,
cerquen la o les seves portes
i són destí o destins de qui els espera.
Pot passar que les lletres i poemes
confonguin el destí i perdin el sentit,
com pot passar que les portes
no dessitgin ni una ni l'altre
o, senzillament, l'amo sigui un altre.
Però darrera de cada lletre, poema i porta
hi ha una persona i darrera d'ella un sentiment.