dimecres, 19 d’abril del 2017


Viatjo en tren
assegut mirant el que queda enrere
però els ulls no veuen horitzons,
resten perduts mirant enlloc.
Vint-i-set graus i fa fred,
un fred que neix del meu ventre
i és boira i pluja en els ulls.
Estació rere estació
van passant oferint el seu paisatge
com qui ofereix el millor producte.
Totes estan en venda
i cap sembla per mi.
No hauria de ser-me indiferent,
triar el destí o que ell em triï a mi.
Em deixo portar sense cap gaudi,
avui no importa on.


Tu bé ho saps
com és de delicada la rosa,
en la seva bellesa
enmirallada en els ulls,
de qui la conforta.
En la suavitat dels seus pètals
és el gaudi dels tous,
de qui els acarona.
En el seu aroma,
plaer de sensacions,
de qui el sent.

Ella res amaga,
tot ho mostra
i a la seva tija
el seu punt de dolor.
A la vista,
sense enganys et diu
- Si ets delicat amb mi
no res has de témer -


Descobriràs el teu jo...

Atrapada en la immensitat,
els sentits desperten
i la llibertat trobada
és un nou paisatge
de percepcions silents.


Amb un tul de frescura
vesteix el mar
de blaus transparents
el teu cos.
Atrapada en la immensitat,
els sentits desperten
i la llibertat trobada
és un nou paisatge
de percepcions silents.
Cada gest és una nova abraçada
on combrega la vostra intimitat,
i jo, gelós d'aquest moment,
imagino ser la roca
on podràs amarinar els sentiments
que el mar i tu heu creat.


Una part de mi es desprèn
per cada pensament,
nua a cavall de les onades
el teu món pren vida.
Una nit qualsevol o de matinada
emprèn el camí.
És tan més lluny de mi !

Cerca la pau que li és negada.


Pot ser que la vida
sigui un reguitzell,
una infinitat de moments,
la majoria a mig fer,
que ens alienen els sentits.

Pot ser quan alguna cosa acaba
la vida deixi de ser vida
i nosaltres mori'm una mica
abans no ens arribi la darrera nit
i la mort ho escampi tot.


De l'amor...

Arribat aquest punt he de dir-te...
que he intentat més de mil vegades
i mil vegades, reconec, no n'he sabut.

És arribada l'hora d'abocar la meva desesperació i és que...
els meus sentiments tenen nom propi.
desperten sensacions i intencions,
sentides arítmies sobrevingudes,
les que tu causes en mi
amb un senzill pensament meu de tu.

No en tinc prou amb cridar, cantar
o rapsodià un t'estimo majúscul.
No, jo no em conformaré mai,
vull més, el tot... el teu tot.
Un tot on sentir que em sents,
on em vius amb tota la meva intenció
i em correspons amb el teu jo més íntim,
el dels sentiments.

Perque sé que en tu desperten,
tan profusament com en mi,
donant sentit al nostre estar.


Un color que els representi tots
segons el moment i el sentiment.
Una història plena,
una història que tu pots inventar.
Un estar perquè triem estar
i tot és posible.
Ara pensa en dos amants que s'estimen,
estimen i volen ser estimats.
Inventa una història i fes que tu i jo la fem real.
De mentres jo aniré a mercat
a comprar el nostre sopar.



Definició de poeta

Hi ha de totes les mides,
pes, alçades i enteniments...
vet aquí un de llargarut,
prim, curt de vista
i de ràpid fullejar.


De l'amor...

fràgil com la vida,
lleuger com l'aire,
trepidant com les emocions,
virtuós com els sentiments
i brau com les tempestes.
Perseguit i desitjat,
doll de pors i satisfaccions,
brot d'empelts i collites.
Maridatge del tu amb el jo,
saviesa ancestral d'una alquimia
plena de variables tolerants.


Atresoro les teves mans entre les meves
em plau el seu tacte i la seva escalfor.
Reseguir cadascún dels dits
dibuixant, a la meva imaginació,
com la tendresa dels palmells
acarona els meus sentits
amb la mesura del gest just
on, pell amb pell, l'embat
serà el proper pas que ens porti
a un nou horitzó de plaers.


De l'amor...
Cap encaix ni filigrana,
ell és en la nostra mesura,
tant dónes com rebràs,
joc d'intercanvis constant,
el plaer és complet amb ell
que captiva ment, cor i cos.
Incapaç d'explicar com el visc
el sé meu, tant com teu.
No és un espai de miralls,
compartim estances i voluntats.
L'amor no és cap més cosa o si,
perquè, l'amor que és?


Ni blanc, ni negre,
ni matís de gris.
Res, avui res per versar.
Em nego la inspiració,
si treu un brot l'escapço.
Ara toca acceptar-nos
tal com som i punt.
El paisatge l'argument
d'aquest dia per viure.
Els colors em sedueixin
i els sorolls em colpegin.
Tot sigui donat i propi
de la natura i la ciutat.
El dia sigui ben clar
i la nit prou fosca.
Acabi ja aquest poema
que res vull inventar.
Els peus a terra per caminar
i el cap ben alt per respirar.


Alguna cosa està passant,
ho notes un dia qualsevol.
Es un quelcom diferent,
de sobte et sents atrapat
i a l'ensems lliure.
Alenteixes el pas i ho saps,
ho notes, els sentits desperten,
tot s'omple d'una claror diferent
i vius cada instant plenament.
Algú està tocant la teva vida
o potser has estat tu qui ho ha fet
i ara et contesta o ho has de fer tu.
Les arrels prenen seguretat,
és la força d'unes altres
aferrant-se a la vida, a la teva,
entregant la seva incondicionalment.
Amb aquest revifar de sentiments
confies, ulls clucs, de nou.
L'amor pren forma de relitat
i el verb estimar es fa imperatiu.


Cau en l'abisme
aferrat al tot intangible
al no-res tangible
perd el contacte
deixa de ser cos
és pura expressió
un, dos, tres...
eteri, volàtil
sensitiu, sensible
El cos tremola
perd els límits
batega gemecs
ofega plaers
darrer alè
eclosiona i reneix
sura en el caliu
navega abraçat
cos amb cos
pau absoluta.


En aquest temps que ens toca viure,
cadascú amb la seva realitat
i la nostra comuna manera de fer,
en tu trobo el meu ideal,
la dona que vull amb mi.
Podria veure't com a una deessa,
Afrodita o Venus de l'amor perfecta,
o com una sirena o Gioconda
i tantes altres figures de la perfecció
que algú un dia va declarar venerables.
Jo, el Toni, simplement home,
estimo la dona que viu en tu,
amb totes les virtuts sota els meus ulls,
els moments de clarors i dubtes,
la pell febril i plena d'albades
i amb tots el adjectius que desprens.


De l'amor...
camino amb els ulls tancats
aferrat a la teva mà,
a la teva veu i els teus silencis.
El meu sentiment no és cec,
és confiança en tu
i el que hem après junts.


Si aquest fos el meu últim poema
no seria cap desventura per ningú
que de poetes n'hi ha molts
i de poemes el món n'és ple
o ho hauria de dir a l'inrevés, tant se val.
El cas és que, si l'atzar ho demanés,
no sabria com fer aquest comiat.
El més encertat, potser, seria callar,
desà les eines endreçades,
sentiments inclòs i fer poc més
que no fos sortir al carrer i viure,
sentir l'aire o l'escalfor del sol,
sorolls i veus desconegudes,
gaudir de mil i un paisatges,
el mar, el cel o descubrir...
Què caram!!! Redescubrir el món.
Hi ha tantes coses a compartir
i fer agafats de les mans tu i jo.


Definir per definir
exalcem qualitats fins els impossibles
jugant amb comparacions irracionals,
idealitzant una realitat senzilla.
Aquest és el parany,
convertir el sentiment
en una no-res inversemblant
a mesura de la pròpia imaginació,
un núvol de sucre a tocar de la follia.

Un nen distingeix un petó d'un petó
i l'amor de l'amor. - Complicat? -
Quan la seva veu diu -t'estimo-
és clara, concreta i tot queda dit.
Som els grans que fem de l'amor
una metàfora rere el teló,
una novel·la rosa i, sovint, ciència ficció.

I jo t'estimo i tot queda dit,
la resta? senzillament viure.


Aculls la meva mà entre les teves
i en el teu ventre la fas niar.
L'escalf del teu sentiment m'atrapa,
fas teus cadascun dels meus sentits
i entre el teu-meu i els teus-meus
tot és confús i confortable.
Atrapats d'un nosaltres fascinant
quedem captius a cada alienada,
com dos adolescents que, primerencs,
aprenen a escoltar el primer batec,
el propi i l'amarat de tendresa,
on el verb estimar pren forma.
Ho fem perquè ho mana el cor,
el desig en fa pregó en les mirades
i el temps queda suspès a l'horitzó.


M'has donat tant, he sentit tant,
hem compartit tant, m'has permès tant
i tot entre tu i jo ha estat tant i més...

T'he mostrat la meva musica,
els meus llibres i el meu dia i nit,
les meves pel·lícules i lletres,

I ara soc incapaç de volar sense les teves ales
Hem après un estimar complert,
el nosaltres hauria de ser indivisible


Els tinc a punta de llapis,
els imagino escrits sobre paper,
però quan m'hi poso s'esvaeixen
i es perden en el no-res dels imposibles,
massa sovint darrerament.
No espavila el Toni, conscient,
pres d'un malson que li amaga la raó.