dilluns, 13 de febrer del 2017


Miro el rebost buit aparentment,
pot ser que no hi quedi res
quatre mots i res més,
són paraules que jo un dia,
per un món que fos diferent,
jugava a inventar espenrances
per mi, per tu i per ell,
avanç que la nit enfonsés la barca,
no puc oblidar les seves llàgrimes.
Qui ha arrancant les seves arrels?
qui els nega un plat calent,
un sostre i una flaçada?
Per ells tan sols els hi queda
la vida i una mirada perduda,
tot abandonat en el seu viatge,
les pors i les vergonyes
que ara hem fet nostres,
també en vida i la mirada amagada.


Lligar paraules, encadenar-les
amb el llenguatge dels dits
fent atent recurregut a la mà,
a les teves mans com a traç
dibuixant cada instant trobat,
reconeixent el meu cos en elles,
formes que en els meus palmells
tu reconeixes com a pròpies.
Hem estat, som, un mateix desig
combregat en el plaer de la trobada
de nits ombrívoles de moments,
on la nuesa més hilarant
era, i és, l'expressió complaguda
del nostre anonimat silent.
Conquerida la tremolor dels ulls
una llàgrima de plenituds
comparteix el tacte de les mans.