Tinc un món de solituds
on ningú té accés,
sovint ni jo mateix
trobo sentit a la seva quietud.
Sé que l'oblit és el meu afany,
però el record sempre torna
marcant el pas de les ombres
intento fugir i em dono a l'engany.
Sé que la vida és un passar fulles,
que algunes hauré deixat en blanc
corru cap a l'horitzó i no giro el cap
no fos descobrís les meves despulles.
Sé que a la fi tot pren sentit,
res de mi us puc amagar,
tant com he rigut i també plorat
i que jo sóc el meu propi destí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada