divendres, 25 de setembre del 2015

M'enteneu?


Hi serem tots aquell dia,
jo al costat teu, el primer,
i del teu, l'últim,
o prop de tu, en mig.

Tots estem cridats,
no és cap utopia,
va més enllà d'una ideologia,
ni objectiu ni punt final.

És el compromís de tots,
la suma de llibertats,
la de l'individu
i la del seu plural.

Cap fatiga a les cames,
tremoli qui se'n senti enemic,
el nostre clam no els té ni demana,
serà la nostra llibertat el seu parany.

Un dia qualsevol


Un dia passarà, inevitable,
si la felicitat costa de guardar
molt més d'amagar
i jo la mostro gairebé completa.
Motius coneixeu sobradamemt,
pensaments i nocturns no tants,
però la suma és prou intensa.
Ah! No oblideu els poemes,
els coneguts i els "Cent privats",
aquells que només coneix ella.
Sé que un dia passarà,
tot el sentiment que guardo
i que solament coneix ella,
ompliran els meus versos lliurament.
No serà la creació d'un nou univers
ni el fruit d'un somni despert,
trobareu la simplicitat planera
car l'amor és senzill si viu
tant com pur si sincer.

dilluns, 21 de setembre del 2015

Poemes


Quants poemes no et dedicaria.
Ells omplen el temps que ens separa,
l'espai on ens enyorem,
els pensaments a les absències...
Sé que t'arriben i et dibuixan un desig
i ens trobem en un punt inconcret,
allà on els nostres esperits conviuen
i fan bategar l'amor a l'ensems.
Perquè un dia vaig descobrir el teu polze
i des de llavors compasan a l'hora els cors.
I t'escric un poema per estar aprop teu.

dijous, 17 de setembre del 2015

Sent de cent poemes


Cent poemes per tu,
cent poemes que ningú llegirà,
cent poemes per tu,
cent poemes d'un enamorat.

                   Antoni Barnils


Cent poemes.
Sent poema he pogut cantar l'amor.
Sent, estimada, el sentiment que hi poso.
Sent la dolçor que sento
sent el poeta que ha fet per a tu,

cent poemes.

                    Joan Gimeno Conesa

La febre


La febre que et fa sincerar

Les meves paraules,
lletres vergonyoses.
No troben repòs a cap nit,
tant se val el cansament.
Elles porten un missatge
trobat al meu cor.
Ets tu el seu destí,
la llum més estimada.
Acull aquest present,
que si fins a tu ha arribat,
no vull altre esperança
que morir al teu costat.

T'estimo

dilluns, 7 de setembre del 2015

La mor del poeta


El poeta condemnat a ser home,
un mortal més entre vianants,
de glòries passades a l'oblit.
L'home que fou poeta
ha perdut la seva íntima grandesa,
els poemes són ara al buit
no tenen cap sentit per ell.
Els vol refer per sobreviure,
el desori esmicola tots els versos
i mor ofegat entre els pròpis mots.
Perdut, oblidat de si mateix,
transparent pel món sencer,
mor el poeta i queda l'home mortal
i els sentiments desnonats.

dimarts, 1 de setembre del 2015

Fugir


Qui no ha desitjat fugir?
I de què?
De persones,
espais,
veus,
ciutats,
oceans,
cels,
pasats
presents,
futurs,
valors,
de la covardia...
de nosaltres mateixos.

Fugir a on?
Tot ens fa nosa,
som el que som
i el que hem de ser
... imperfectes,
amb pors,
patidors,
dubtem,
plorem,
ofeguem crits...
de nosaltres mateixos.

I després de fugir?
Res canvia,
som pares,
fills,
germans,
aprenents constants,
i cantem i plorem,
i lluitem i callem,
la conseqüència del passat,
el propi present creant el futur.
I volem fugir on sigui,
de nosaltres?

dels altres?
del present?
de les circumstàncies?

No

Fugim,
i no coneixem els per quès,
fugim
i no volem respostes,
fugim
i no anem enlloc.

Volem fugir
i sabem que ningú pot fugir
                                  ... d'ell mateix
                                  ... de la seva realitat
                                  ... i vivim aprenent.
                                  ... i aprenem a viure