Un dia et vaig veure arreglada,
els cabells ben estirats
i amb el maquillatge just,
com a mi m'agrada.
Et vaig trobar guapa,
desprenent una escletxa de felicitat.
Però tu plores cada dia,
no vull saber el teu perquè,
em pregunto fins quan
La rutina és un monòleg que veig cada dia.
Tu arribes a primera hora del matí,
t'asseus a vista de tots,
un cafè amb llet i, seguidament, una cervesa.
Avui, però, el teu plor era més amarg,
has fet el cor fort quan l'has vist a ell.
Ell, amb l'olor a la pell d'herbes,
de mirada erràtica, perduda,
ni entén, ni veu...fuma i beu i tremola.
El teu quart fill t'ha insultat per un euro,
la moneda que mai li dones,
menjarà un entrepà i no tornarà a l'escola,
saps, com jo intueixo, que no hi va,
marrec de tretze o catorze anys.
Quantes cerveses has begut?
Un matí més com cada matí,
¿quantes hauries de prendre,
per no ser tu, ni ell, ni el quart fill?
Esperas la nit, aniràs a treballar,
seràs lliure fins demà.
Un demà on tornaràs a plorar,
i jo em preguntaré fins quan.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada