dimarts, 24 de febrer del 2015

Un poema inacavat


Se'm escapa,
intensitats,
plenituds,
tot és nou.
Remou els sentiments,
constant,
persistent,
un no parar,
els sentits
un constant vaivé.

Se'm escapa,
tant recent,
i tant compartit.
En tu veig el meu jo,
el gest i el fet,
vius en mi,
en el pensament
i en el plaer.
O sóc Jo?
visc en tu
en gest i en fet.

Se'm escapa
el no res,
som la realitat,
de l'amor viu,
del desig d'estimar
i l'estimar amb desig.
Qualsevol detall,
ínfim o intim
és part del record
el viscut i el per venir.

diumenge, 22 de febrer del 2015

TU


Saps,
ells
no ho entendran,
no et coneixen,
jo si,
i passa que a mi
l'única poesia
que m'agrada
ets TU.




Ni temps per guarir-nos cap malaltia
ni per estimar-nos els defectes.
El cóm,
el per què,
preguntes...
Ens deixem fer i fem,
naturals,
respectant,
adoradors de sentiments,
de pells
de subtileses
de carícies
del bes
la mirada
del transparent cor...
Som les arrels
la tija
el fruit
i no ens és suficient...
Esperem pacients,
cada dia
un nou descobriment
nou motiu
nova paraula
nou silenci
el nou del tot...
Ens aprenem
ens descobrim
l'un a l'altre
a nosaltres mateixos,
entregats...
El motiu ens enamora
i en enamorar-nos
el motiu...
I no he parlat del cos
donat els afers del amor
ulls clucs
confiats a les mans
sensibles
tendres...
Enamorats.

Acròstic o quasi.



Sensible...
e namorada
n ovell
s ents
i cònica
b rollar
l' abraçada
e nvoltant-te.

Tendra...
e scalfa
n iuada,
d onant-me
r ecer
a lbirat.

Carinyosa...
a carona
r esols
i mpossibles,
n omés
(y)
o ndulant
s ilencis
a rdents.

divendres, 13 de febrer del 2015



Aquella flama egoista
que em demana estar amb tu,
Solament amb tu.
En mig de la gran ciutat
envoltats de desconeguts
i completament sols.
Connectats a mil tecnologies,
entre amics rals i no tant.
Llegint o escrivint,
interpretant o interpretats.
Anonimats de tots ells
o potser no tant.
I completament sols.
Aquella petita flama egoista
que no vull compartir
si no és, només amb tu.


Dol l'engany
la mentida
l'amor estafat
la veritat ignorada
ara punyent.
Obre a els ulls
el món m'espera,
ell no ha canviat,
jo seré la diferència,
una gota més de rosada.
Què puc Perdre !!!!

dilluns, 9 de febrer del 2015


Ho he intentat, 
volia escriure, 
un poema, 
de silencis. 
No triguis, 
sense tu,
els sílencis,
no són.

divendres, 6 de febrer del 2015


Guardem els nostres moments
en el contrast de les mirades,
testimonis de presències
sufocades entre llençols

Parpelleja la llum
al ritme de les glopades
a la meva boca
dels teus sospirs

Petons que allarguen el crit
arremolinats en els meus llavis,
amb temperament cobreixes la pell
d'acalorades carícies .

Final pretés i estimat,
voldríem alienar el temps,
no fos que el seu pas
es fés massa breu.





Imprevisible,
millor imprecisa,
seré més sincer...
tant se me'n fa.
La poesia que ara escrigui
la vull de qualsevol manera.
Tal com dicti el cap,
o el cor,
el conscient o el subconscient.
Que et sigui assertiva,
això si.
Gens banal,
però senzilla.
Frepant per simple.
Doncs avui hem estat
fent del riure plenituds,
ben presses les mans,
com sempre,
I hem estat bé,
i és bo que sembli poc,
com intens lo breu.
L'amor ja ho té,
dintre del tot,
la complicitat dels límits.
I hem estat bé,
compartint la pluja
i l'amor també.
No pots esperar res,
quan tot ho tens
i el tot sempre és diferent.
El meu desig...
mil moments com aquests

dilluns, 2 de febrer del 2015









Fidel,
cada dia,
desperta l'onatge a l'alba
per omplir camins de petjades.
Avui farem de noves,
l'amic més fidel ens acompanya,
l'amor més pur
i el silenci de la mar calma













Corre, crida, salta,
cau a terra, enfilat a un arbre,
canta, despullat, escriu,
neda, puja una muntanya,
juga amb l'aigua, plora,
riu, despentinat, embrutat,
somia, parla, recita,
calla, dorm,
pren un mojito, un cafè,
menja xocolata, pren el sol,
mira la lluna, enfadat, replica,
seu a terra, abraça, besa,
camina, xiula,
fes l'amor, buscat,
llegeix, mullat sota la pluja,
inspirat, respira,
cansat, mimat,
pinta, cuina,
fes mandres,
viu, viu, viu, viu...
Fes-me feliç i viu.

diumenge, 1 de febrer del 2015


Valent,
el pit m'ho demanava.
Saltar al buit,
amb un ple de sentiments.
Ho vaig fer,
segur de mi,
incert de tu.
Vam entrelligar sentits,
gairebé verge de significats.
Salto de nou,
dia rere dia,
ara junts.
De més amunt, si cal.
Anit, el vent era dur,
ni ens ho vam plantajar,
vam seguir el camí
ferms,
segurs,
seguint el pas,
preparant el proper salt.