Desperto que no sóc,
al matí no em pertany,
ni el dia en els meus ulls.

Desperta que la pluja neteja,
humiteja les llàgrimes,
enterboleix les mirades.

De dia, sense tu, no existeixo,
el més semblant al no-res,
abocat al negre abisme.

Recrear el pesar de l'absència,
la veu que no amanyaga,
el neguit sense la carícia.

I jo, mantinc viva la flama,
deslleial a la incertesa,
i tu, ignorant de ser estimada.